Vida mantera

En Mohammed –i la Fatou o la Mamy– volen arribar a Europa a qualsevol preu. Una estratègia que persegueixen molts joves de la perifèria de Dakar, però també de l’interior del país. Fins a un 43 % de la població senegalesa viu en zones rurals i majoritàriament vol migrar a ciutats més grans, si no deixar directament el Senegal. A la resta del país, com a Dakar, el sector dels serveis, que inclou el comerç i la venda ambulant, suposa el 60 % del producte interior brut (PIB).

Per curiós que sembli, el Senegal compleix una doble funció a l’Àfrica occidental. És un país de fugida i d’acollida. Així ho diuen les xifres. El Senegal rep, segons dades del 2015 de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), 263.242 persones l’any, fet que suposa un 1,74 % de la població del país. La majoria d’aquestes persones són d’estats propers de l’Àfrica occidental, com ara Mauritània o Mali. D’altra banda, l’OIM situa la xifra de persones senegaleses que se’n van a altres països al voltant del mig milió, i les principals destinacions són els estats veïns de l’Àfrica occidental, com és el cas de Gàmbia o Ghana; a Europa encapçalen la llista de països de destinació França i Itàlia. Espanya, amb menys d’un 5 % dels receptors, ni tan sols apareix a l’estadística de l’organització.

En Mohammed ho té clar: el com és important. Arribar a Europa, sí. Però no a qualsevol preu. Llevat que es vulgui pagar amb la vida.

Arriscar-la ha estat per a alguns un trist leitmotiv.

Són massa les històries de l’oceà que van acabar en tragèdia. Per això, en Mohammed vol deixar el Senegal, però amb un número de localitzador a la butxaca, amb seient assignat i amb maleta de mà. Ell ho té clar. Però fins fa pocs anys, quan un senegalès volia sortir del seu país, mirava al mar. Així ho va fer en Malik Wade. De fet, ell el mirava cada dia, el mar: era pescador a les platges de Kayar. Un bon dia, aquest mateix mar va ser també la seva via d’escapament.

Un cas semblant és el de l’Aziz Faye, que es va embarcar en una pastera rumb a Espanya en els primers compassos de la seva vintena. I, com el d’en Malik, també el seu viatge va acabar en deportació. Però, a diferència d’en Malik, l’Aziz es va embarcar en un nou viatge, i una nova deportació. No seria la definitiva. N’hi va haver més. Fins a tres viatges en vaixell que van acabar al mateix punt de partida. I tot abans dels 30 anys. L’Aziz va passar part de la seva joventut a bord d’una pastera. Com en Serigne Taiba, mecànic a Dakar. El jove havia escodrinyat les entranyes de molts cotxes, però no tenia ni idea de com eren els budells d’un vaixell. Així i tot, sense conèixer l’art de la navegació, va conduir una embarcació cap a Espanya l’any 2006. Ara mateix però la «via canària», creuar poc més de 2.000 quilòmetres d’Atlàntic en direcció a les illes Canàries, és una opció morta. Ho és des que Espanya i el Senegal van signar un acord de cooperació fa deu anys, gràcies al qual es van interceptar centenars de pasteres i es va omplir de persones el CIE tinerfeny, Hoya Fría, per on van passar l’Aziz, en Serigne i en Malik.

La «via canària» no ha suposat però un bàlsam per als migrants. Ben al contrari, el sobrecost que comporta travessar per terra el continent africà fa encara més inviable la marxa del país d’origen. Fins a quatre vegades més car que els 700 euros que els senegalesos es gastaven per pujar a una pastera.

I, un cop s’aconsegueix arribar al país de destinació, què? Si té lloc un miracle així, el migrant és engolit pel sistema dels CIE. Així ho testifiquen en Serigne, en Malik, l’Abou o l’Aziz.

Després de tres viatges en pastera, l’Aziz va arribar a Barcelona. Era el 2007. Tenia 24 anys. Un amic li va permetre empadronar-se a casa seva, a Manresa, tot i que l’Aziz va començar residint a Barcelona. La incomoditat de tramitar paperassa des de la capital del Bages finalment el va empènyer a decidir canviar el padró a Barcelona. En un dels viatges a Manresa, l’Aziz va patir un contratemps –un més– amb la policia. Acabaria deportat.

El jove explica que va aprofitar aquesta tercera deportació, després de tants anys, i després de tants intents d’arribar a Europa, per anar a veure la seva mare. Però al cap de tres mesos, havent tornat a experimentar els problemes del país, i enyorant allò que ja havia sembrat en terres catalanes (l’Aziz ja tenia parella i una vida comunitària feta a Espanya), va decidir tornar a Europa. Aquesta vegada amb avió, gràcies al que havia estalviat i a diversos préstecs dels seus familiars. Va aterrar a Barcelona el 4 d’abril del 2012. Les deportacions van acabar per a ell, encara que no els problemes: al cap de tres mesos li van tornar a demanar el passaport pel carrer. No tenia documents i el van portar novament davant la Policia Nacional. I des de llavors ha estat dues vegades més al CIE. Una segona residència no desitjada per a l’Aziz.

Situacions com les que explica el jove van propiciar que els moviments socials de la ciutat de Barcelona es preguntessin quines funcions havien d’acomplir aquests centres. La mort del migrant senegalès Idrissa Diallo al CIE de la Zona Franca de Barcelona l’any 2012 els van activar i van organitzar la plataforma Tanquem els CIE.

L’Ousmane Gueye ni es diu Ousmane ni porta per cognom Gueye. Prefereix fer servir un nom fals pels problemes acumulats amb la policia. Tem represàlies. Per a algunes coses, i per a algunes persones, Barcelona segueix sent una ciutat molt petita.

L’Ousmane va tancar la seva vida a Dakar amb el convenciment de qui guarda llibres en una capsa després d’una mudança: tard o d’hora es tornarà a obrir. Després de deu llargs anys a la capital catalana, el jove creu que el moment de reprendre lectures passades s’acosta. El senegalès va deixar el seu treball al camp i els seus estudis a Dakar per viatjar fins a Barcelona amb el mateix objectiu que havia empès abans els seus compatriotes: donar un cop de mà a la família. Els pares de l’Ousmane eren grans i no es podien mantenir amb el que el seu fill guanyava al Senegal.

Tot i la voluntat que acompanyava el jove en la seva arribada a la ciutat, l’aterratge va resultar sense paracaigudes. Va sortir d’un entorn familiar càlid per caure en les urpes de la solitud, els carrers freds i les corredisses davant la policia. El paisatge que es va trobar en arribar va ser ben diferent del que el va estimular a marxar de Dakar.

Una situació semblant a la de l’Ousmane va ser la que va viure l’Aziz Faye en arribar a Barcelona. Després de diversos viatges i diverses estades en CIE, el jove confiava a trobar a la capital catalana les oportunitats que li havien faltat al seu país d’origen. Mai no va voler vendre al carrer, de manera que va dedicar els primers vuit mesos d’estada a la ciutat a buscar feina. Del que fos. I, mentrestant, s’esforçava a aprendre el castellà. L’Aziz va anar cremant contactes d’un i l’altre costat. Pentinant ofertes, sobretot relacionades amb el mar, pràcticament l’únic a què el jove havia dedicat temps fins aquells moments (també havia traballat, de tant en tant, com a sastre). Però els dies passaven sense resultat. I les forces es van dissipar.

La manca d’oportunitats el van deixar sense alternativa. Va acabar venent al carrer.

En Cheick Thiam no arriba als quaranta anys, però sobre els carrers se la sap llarga: la majoria d’aquests anys els ha passat posant les seves mercaderies al servei del comprador a les vies de Dakar. Per això tothom aquí confia en ell. I, com que sap del que parla, parla per tots: Cheick és el president de la Synergie des Marchands pour le Développement (Symad), la unió de venedors ambulants per al desenvolupament, la federació més gran de venedors ambulants al Senegal, formada per dotze organitzacions (més de 7.000 membres en total).

En un país on el 72 % de la població activa en el comerç treballa en el sector informal, ser el president de l’associació més gran de venedors de la capital dona galons.

Symad va néixer el 2009, una data clau en la reactivació de les organitzacions pels drets dels venedors ambulants, un xic adormides fins a les protestes del sector de l’any 2007. Aquell va ser l’any en què l’alcalde de la capital senegalesa va retirar la prohibició presidencial de l’Abdoulaye Wade –al poder des del 2000 fins al 2012– sobre la venda ambulant i va permetre als venedors de carrer tornar als seus llocs de treball, després que la ciutat es veiés immersa en agitades manifestacions.

Els venedors no havien restat callats després del veto del president, i van sortir victoriosos gràcies a la mobilització. De fet, l’aixecament de la mesura va estimular el poder dels venedors, que encara van sortir més al carrer. De retop, molts més joves sense feina van anar a Dakar a vendre. El 2007 la xifra se situava al voltant dels 8.000 treballadors als carrers de la capital senegalesa. Però l’any 2010 els venedors s’havien duplicat. Van passar a ser-ne prop de 15.000. Gràcies a l’organització que capitaneja en Cheick, la situació amb el Govern senegalès, liderat ara per Macky Sall (membre del partit liberal, però amb certa sensibilitat social), i amb el Govern de Dakar (l’alcalde és el socialista Khalifa Sall), ha millorat.

Una de les organitzacions que ha estat testimoni de primera mà del creixement de la repressió als carrers de Barcelona els últims trenta anys ha estat SOS Racisme Catalunya. L’entitat treballa pels drets dels migrants a la capital catalana des del 1989.

En els últims anys les seves dades també remarquen com l’activitat de la Guàrdia Urbana de Barcelona ha xocat especialment amb la venda ambulant. Des del 2010 fins al 2016, dels 77 casos que han atès relacionats amb la policia local de la capital catalana, 44 guardaven relació amb la manta. Segons les seves dades, durant aquest temps –i entre els episodis relacionats amb la venda am- bulant– s’han produït tres identificacions per perfil ètnic, és a dir, basades exclusivament en el color de la pell de la persona. A més, han registrat 12 agressions físiques d’agents a manters en l’actuació contra la venda ambulant.

La intensificació de la pressió policial ha provocat, els dos darrers anys, situacions a les quals el col·lectiu de venedors ambulants ha respost una vegada i una altra al carrer. Una de les que ha assolit més recorregut mediàtic i una representació més nombrosa de migrants a les mobilitzacions ha estat la del jove senegalès Sidil Moctar.

Cap data ni succés històric s’explica per un sol fet. Però, en el cas de la creació del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, sí que existeix un episodi que va suposar un abans i un després per a la comunitat senegalesa que es dedicava a la manta a Catalunya: l’11 d’agost del 2015 moria en estranyes circumstàncies el venedor Mor Sylla.

En Mor es va desplomar des d’un balcó a Salou després de l’entrada de la policia al seu pis. No hi va haver cap altra certesa en aquell cas.

La protesta per la mort d’en Mor Sylla va ressonar amb força durant setmanes a Salou. Però es va acabar estenent molt més enllà d’aquesta localitat costanera.

Es va sentir amb especial ràbia a Barcelona.

A la capital catalana, els manters i els activistes antiracistes van interpretar la tragèdia d’en Mor com la persecució a tot un col·lec- tiu, un assetjament que feia anys que durava i que va tenir en aquell episodi un final tràgic, que va fer que de rebot s’acabés encenent la metxa de la indignació. Calia fer un pas endavant.

De les converses posteriors a les marxes per la mort del senegalès a Barcelona va néixer Tras la Manta, una xarxa composta per perso- nes de diversos grups sota l’empara de l’Espai de l’Immigrant. A Tras la Manta s’hi aplegaven incansables de la ciutat, persones properes als iaioflautes o a Tanquem els CIE. Experts en les lluites del carrer, i sempre des del carrer.

L’experiència dels venedors de Barcelona els darrers tres anys ha servit perquè naixessin altres sindicats o organitzacions contra la criminalització dels manters. I l’activitat del col·lectiu ha anat un pas més enllà del carrer i la seva lluita els ha valgut reconeixements en els llocs més diversos. Els manters han impartit xerrades sobre les seves iniciatives al Goethe Institut, al Centre de Cultura Contempo- rània de Barcelona (CCCB) i a la Universitat de Màlaga.

A més, personalitats de tota mena s’han interessat per la seva organització: des del líder d’una ONG nominada al Nobel de la Pau, passant pel papa de Roma i eurodiputats de Brussel·les, fins a un dels fundadors del Black Panther Party (‘Partit Pantera Negra’) americà, originalment Partit Pantera Negra d’Autodefensa, i popularment conegut com a Panteres Negres.

Mesos després de seva posada en marxa de la Diomcoop, l’experiència de la Fatou Mbaye i la Marie Faye allà és positiva: han abandonat l’activitat als carrers i, al costat d’una dotzena més d’exmanters, es dediquen al comerç des de l’economia social i cooperativa. Les dues joves conserven una relació estreta amb els membres del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, tot i tenir menys temps per fer la lluita al carrer.

La cooperativa Diomcoop ha tret del carrer, fins avui, quinze venedors ambulants, i està previst que doni feina a quinze més abans del final de la legislatura de Barcelona en Comú al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona (el maig del 2019). Els exmanters que ara es dediquen a la Diomcoop venen productes de comerç just en mercats i també assessoren alguns dels seus antics companys sobre com aconseguir llicències o trobar oportunitats laborals fora de la venda ambulant.

Aquesta cooperativa és un dels eixos dels plans d’ocupació que l’Ajuntament de Barcelona va començar a implementar després de l’estiu del 2015 amb l’objectiu d’oferir una sortida social a les persones dedicades a la manta. La cooperativa, materialitzada el 2017, ha estat l’última de les mesures d’inserció anunciades pel Consistori. Abans, el govern municipal havia ofert places per a exmanters –entre d’altres– a Mercabarna, el majorista de l’alimentació de Barcelona. En total, sumant-hi els cooperativistes de Diomcoop, els de Mercabarna i altres plans d’ocupació, el Consistori ha tret dels carrers, en un període de prop de dos anys, 73 venedors ambulants.

Els plans laborals van formar part d’una estratègia global per part del govern de Barcelona en Comú amb relació al top manta que va tenir també la seva traducció als carrers amb una absoluta coordinació entre policies, un operatiu que va rebre el nom de «Víctor Alfa» (la tardor del 2015). En conjunt, els plans socials, els de seguretat i els d’ocupació de l’espai van constituir el pla de xoc de l’Ada Colau contra la venda ambulant.

En paral·lel els venedors han seguit una màxima: no posar tots els ous al mateix cistell. Aquesta ha estat la premissa del Sindicat Popular de Venedors Ambulants des del seu naixement el 2015. Encara que alguns manters han col·laborat en els plans de l’Ajuntament de Barcelona, el col·lectiu ha seguit la seva lluita com a moviment polític. Tant és així que els venedors ambulants van decidir crear l’octubre del 2016 la seva pròpia cooperativa. Autònoma, sense empara municipal. Van competir per la denominació, cooperativa, amb l’estructura per a exmanters que l’Ajuntament de Barcelona havia impulsat mesos enrere, tot i que la dels venedors ambulants mai ha estat formalment constituïda.

Sota el nou model associatiu independent, els manters han promogut tallers, xerrades, sopars… El cim de l’estructura ha estat la posada en marxa d’una marca de roba: Top Manta. Mesos després de la creació de l’associació, els productes dels venedors ambulants s’han deixat veure de forma itinerant en la majoria de les festes populars de Barcelona. Paral·lelament, el novembre del 2017 les samarretes i bosses van trobar un lloc estable on oferir-se al gran públic: els manters van obrir un local al Raval.

Malgrat que l’Aziz feia setmanes que no sortia a vendre, que havia penjat la manta pels estudis, el Sindicat Popular de Venedors Ambulants i les seves activitats li requerien molt del seu temps. N’era un exemple el maleït llibre de contes infantils africans, una de les idees a les quals tenia més afecte, per bé que seguia sent un esborrany. El portaveu del col·lectiu el tenia aturat des de feia mesos.

Aquest era només un dels seus projectes. Dels mil i un que encara avui comparteix amb altres manters, com els tallers de cultura negra, les xerrades antiracistes a escoles, els sopars manters amb menjar senegalès, l’ampliació de la marca Top Manta, les accions per cons- cienciar sobre la venda, la resistència al carrer…

L’Aziz no vol per als qui vindran, perquè vindran, més aterratges sense paracaigudes. No vol que visquin a la carrera. Vol que el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, la cooperativa, la marca, el local… siguin un lloc on trobar recer. Que a en Mohammed, quan aconsegueixi sortir de Guédiawaye, la benvinguda no l’hi doni un funcionari de presons, ni un policia, ni un tècnic municipal, sinó un compa.

“El paper del Sindicat Popular de Venedors Ambulants és el d’un col·lectiu que busca obrir portes per a les persones que arribaran en el futur. Qualsevol que estigui aquí venent ha d’ajudar els qui arriben. Tard o d’hora nosaltres marxarem, retirats, però els qui es quedin aquí estaran obligats a treballar perque tot això funcioni. Estaran obligats a unir-se, a fer el bé i a guanyar-se el respecte.

Jo soc migrant i, com tota la resta, soc important per a aquesta terra”.

Aziz Faye, antic portaveu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants Barcelona.